L'acarnissament i la sang,
la brutalitat del linxament
m'han ferit.
Aquells que colpegen l'indefens
el cos destrossat de l'home inert,
nous botxins
fets de la por de l'odi cruel,
els hereus
d'una violència que no acaba
i l'agressió es perpetua.
EM FAN POR.

                                                   ...Després de veure a la televisió les imatges procedents de Libia.
                             
                                      El final d'un dictador?

Primera prova

Quan comences a escriure en un blog, és com si entressis en un bosc tenebrós on no hi entra més que una miqueta de llum, procedent de la pantalla.
Encara que portis un guia excepcional, en aquest cas ho és, tens la sensació que no saps ni on vas ni què has de trobar. Si ,a sobre, no coneixes massa bé tot el conjunt de companys que blogegen pel bosc amb tu, la incertesa de les teves entrades o sortides es converteix en un crit de terror, com si d'un moment a l'altre hagués de sortir el llop informàtic que et deixarà a les fosques i t'haurà engolit en un moment ;
Com si haguessis pitjat  el supr del teclat!
Com que no pots arrencar a correr, l'ordinador pesa no saps com, no tens més remei que tornar a entrar, i amb confiança i desconcert hauràs descobert que portes dues hores lluitant contra tu mateix.
El més curiós del cas és que hi tornes!
La ment humana té aquestes coses.
un tropicho perdut.
SOS